La idea de V. Busch fou proposar el sistema Memex que consistia en unes microfitxes organitzades de tal manera que es podia accedir a la informació de forma associativa, tal com segons ell creia que funcionava la memòria humana, que possibilitava establir enllaços i accés ràpid a la informació, semblant a com ara funcionen els sistemes hipertextuals, i reordenar la informació i la possibilitat de crear itineraris personalitzats gràcies, precisament, a les associacions personals. Així, el concepte d’indexació associativa, que permetia que a partir d’un document se’n seleccionés un altre, és a dir, unir dos nodes o unitats d’informació, era, sens dubte, l’inici de la conceptualització del futur hipertext i de la construcció del nou discurs que es generaria al voltant del text, la lectura i l’escriptura. Discursos sobre el text electrònic i les seves formes que enllaçaran amb les noves concepcions que es formaran en la postmodernitat de la relació entre autor i text, lector i text; la qual cosa obrirà un nou paradigma que redifinirà la concepció clàssica d’obra textual.
Pel mateix temps que V. Bush publicava el seu assaig As We May Think, i perquè com bé es diu una idea no ve sola i no és fruit de la casualitat, el filòsof Wittgenstein reflexionava sobre la impossibilitat de plasmar en la forma d’escriptura lineal el seu pensament, que treballava de manera canviant, produint tant textos curts com llargues cadenes de pensament o saltant de vegades d’una a una altra cosa. Aquest estil de treballar de la ment és el que va intentar plasmar en un text convencional, però s’ adonà que la tècnica de l’escriptura damunt d’un paper obligava sempre a forçar el sentit i que era precisament aquesta circumstància, la linealitat a que obligava el mitjà, que feia que el pensament no pogués fluir lliurament. Encotillat per la linealitat del mitjà, no podia expressar el que era més ric del pensament: la transversalitat del pensament, és a dir, el propi pensament; el resultat de l’intent en un mitjà com un full de paper produïa tan sols imatges estàtiques que en res s’assemblaven a la riquesa dinàmica i canviant del pensament. Imatges que el filòsof definia com cromos i que podem entendre com paròdies barates d’un pensament en continuo trànsit associatiu. És a dir, el lector, en llegir els textos no es podia fer mai una idea de com havia estat el procés de pensament ni podia recollir amb la lectura l’experiència de les idees en estat viu, ja que un cop plasmades morien més que no pas reeixien i es perdia el plaer del viatge per les idees, que exposades de manera lineal només tenien sentit perquè conduïen a un únic final, a una conclusió, quan el pensament continuava creant més enllà del punt i final que s’havia posat en el text.
Aquesta reflexió filosòfica de Wittgeinstein sobre la complexitat del pensament i la impossibilitat que un text lineal en doni compte, enllaça amb la definició d’E.Morin de complexitat, que s’ha d’entendre com un organisme, un text semiòtic, que no es pot partir en trossos si no volem perdre’ns parts d’aquest coneixement.
Per tant, la idea de V. Bush, d’un coneixement posat en xarxa, augmentaria precisament el mateix coneixement per la seva no fragmentació, és a dir, per la seva complexitat, complexitat que s’erigiria com el tercer pilar d’una idea primera de cibercultura: no linealitat, coneixement en xarxa-associació i complexitat. Complexitat en les ciències que irromp també en el camp del pensament i del seu discurs i que tindrà el seu esdevenir més trencador amb l’anomenada teoria del Caos, que tracta dels sistemes dinàmics caòtics, aquells que són més difícils de predir per la sensibilitat que tenen a modificar-se per lleu que sigui la condició que s’hi introdueixi, com el quasi imperceptible moviment de les ales d’una papallona.
La idea però de desordre en els sistemes ja havia estat posada de manifest amb tota la seva complexitat amb la formulació el 1824 del segon principi de la termodinàmica. Així, el principi de complexitat va anar introduint-se en el pensament occidental, tant en l’àmbit de les ciències com de les arts i per tant en totes aquelles àrees que tenen a veure amb la qüestió humana, com hem vist en les dificultats que es va trobar Witgeinstein per expressar per escrit la riquesa d’un sistema caòtic com és el pensament quan aquest s’allibera de les tenses cadenes de l’estabilitat del pensament racional i interacciona amb agents lliures creant noves forces dinàmiques fora de la predicció i control del paradigma mecanicista basat en el progrés i el creixement de la modernitat, iniciada amb Descartes i continuada per Newton.
Queda clar, doncs, que les coses no es poden plantejar per parts, com cromos, que deia Wittgenstein, que com bé expressa E. Morin fa que el coneixement quedi mutilat en tallar la part de l’enllaç, i és aquí on l’hipertext esdevindria una eina eficaç per donar vida a aquest paradigma de la no lienealitat del pensament alhora que s’allunyaria d’un determinisme per obrir-se a un relativisme que obre noves vies de pensament en quant que el jo que parla es pot mostrar en tota la seva fragmentació alhora que pot donar cabuda no només a un únic punt de vista sinó més.
D’una banda es pot transitar per textos diversos i es pot sumar a altres persones que transiten també pel seu creant xarxes de coneixement riques i plurals.
És en aquesta creació de textos que Barthes difumina la gruixuda barrera que ha separat l’escriptor del lector. Barrera que s’ha mantingut fortament vigilada perquè ha assegurat la correcta transmissió del signifcat.
El control del sentit del text ha estat el control del coneixement i per tant de la societat tota, però amb la dissolució d’autor lector el lector passa a ser escriptor, és a dir, el lector passiu passar a dir i a ser creador.
Un salt significatiu s’ha produït ja que s’ha desfermat el binomi, la dualitat, i s’ha obert camí a possibles noves lectures i nous textos, perquè en desfer-se dels Autors en majúscula, cadascú pot esdevenir un autor més i trobar-se amb aquesta força apol.loniana amb la qual s’expressa l’art.
L’art, expressat pel déu Apol·lo és el canalitzador o catalitzador d’aquestes forces dionisíaques de gaudi suprem de les quals parla Nietszche. L’art simbolitza aquest desenfrè dionisíac a través de la màscara, que converteix l’aparença, tal com diu Nietszche, en el signe de la veritat; perquè no hi a més veritat que aquesta pura aparença, allunyada de qualsevol veritat fonamentalista, terrorista, que actua amb la vana il·lusió d’aconseguir l’essència inequívoca de la cosa, la veritat fonamental, un real que com bonament pot ens explica Lacan en explicar-nos què és això que es resisteix a ser dit i al qual només ens hi podem aproximar i que ni amb guerres galàxiques, ni sota qualsevol tipus impensable de tortura ens serà dit perquè no pot ser dit, no se sap. Aquest gaudi dionísiac pren formes a través de la màscara de l’art que permeten com bé va expressar Freud sublimar, l’únic camí possible de passar de l’animalitat a l’humà.
Si la creativitat es mostra com la manera de dir el que no pot ser dit, es construeix com única metàfora possible del que és innombrable, màscara de les forces dionisíaques, que de manera sublim ens explica S. Kubrik en Eyes Wide Shut: la veritat només pot ser una màscara.
És doncs, a través de l’art, que els sistemes rígids esdevenen oberts, complexos, rics i plurals on cadascú hi pot trobar un lloc, i és en aquest sentit que la xarxa, internet, l’hipertext es pot construir com a metàfora de lloc creatiu, fora de la connivència obligada al poder.
Un a un, com tracta la psicoanàlisi, és com es conforma el tot, on cada part juga la seva partida social.
L’adhesió a les formes superioiques de poder fan que el sistema es clausuri, mentre que les formes que permeten està atent al desig creador possibilitarien societats més creatives i per tant menys jerarquitzades, autoorganitzatives i col·laboradores, on la pèrdua d’autorietat i de compartiment d’autorietat no significaria la pèrdua d’identitat ni individual ni nacional.
Certament, la confusió mental regne quan el món es parcel·la, divideix en un dualisme que irremediablement comporta la destrucció de l’altre, per tant la dels dos en joc. Sortir-se de la dualitat, de l’eix imaginari, és passà de l’infinit al límit, obrir-se al món i per tant a la complexitat de la vida en societat, on res és perfecte, on la veritat és metàfora i les màscares es converteixen en un joc creatiu de possibles encontres que distreuen, finalment, de qualsevol anticipació al saber no sabut, la mort.
Però les societats en les quals vivim no patrocinen la via de l’art, marcada per Hegel, Freud i Nietszche sinó que en contra de la teoria dels sistemes dinàmics caòtics, és a dir, no lineals, es blinden a qualsevol nova influència que pugui generar nous encontres amb els altres, noves emergències , en el sentit que ho entén E. Morin, com un fet reestructurant imprevisible, un camí cap al desconegut a través de la creativitat
És pel camí de l’encontre amb el desconegut, del no marcat, de la no linealitat, de la no planificació que l’hipertext esdevé un procés creatiu de lectura i d’escriptura i s’obre a l’estètica del caos i dels fractals, de la no postal, on una petita influència pot crear i transoformar la lectura iniciada i pot dur-nos a recontextualitzar i per resignificar conceptes de tal manera que pot capgirar el sentit que prenia la lectura iniciada. El lector es torna grandiosament creatiu i queda deslligat de la significació que l’autor imprimia, i així, l’Altre, com a gran Altre, queda destituït i el poder es dilueix, primer pas per a una millor salut mental, tant individual com col·lectiva, ja que com he notat en parlar dels sistemes caòtics els individus d’aquests sistemes viuen interconnectats i en un procés de retroalimentació. Per tant, una bona salut mental individual portarà sens dubte a una millor salut del sistema que podrà restar obert fora de la lectura obligada dirigida a fer esclaus sotmesos al poder de les tiranies que no volen errors perquè no es puguin crear nous punts de bifurcació. Un error en el sistema, sens dubte, pot posar en crisi el sistema i pot generar un nou sistema, és a dir, pot generar pèrdua de poder, ja sigui econòmic, social, polític....
Així, l’artista mite creat durant el Renaixament ha mort, l’autor ha mort, i és el lector, ara, a qui li toca dir la seva paraula.
S’ha passat de restar en el centre per anar a raure a la perifèria, lloc des del qual, com apuntava Wittgenstein és el millor lloc per tenir una visió àmplia i no parcial, el millor lloc des del qual començar a navegar, lloc des del qual es pot partir des de molts punts diversos i es pot anar a qualsevol altra dels altres punts, mentre que el punt central és sens dubte el que permet una navegació més reduïda alhora que redueix les possibilitat de navegar si no es vol perdre la titularitat central.
La no linealitat ni centralitat espaial també configuren una nova subjectivitat temporal en la qual l’esdevenir del temps no és merament lineal, sotmès a la mecànica del rellotge, sinó que en la dimensió de la creació el temps pren mesures psicològiques . És un temps bergsonià.
Fins ara, però, el temps ha estat explicat o concebut des de la teologia, amb les diferents versions sobre aquest u del qual ens parla Plotí. Però a partir de Galileu, la concepció del temps estarà lligada als avenços mecànics, i es passa d’una visió teològica del succeir a una mecanicista, amb la seva lògica de causa i efecte inaugurada per Aristòtil. Amb Newton el temps perd el caràcter transcendental per ser una realitat: el temps és absolut, vertader i matemàtic. I queda separat de les coses, ja no manté la seva essència solidaria amb el moviment. Després, en la física d’Einstein, el temps formarà un binomi amb l’espai i serà el moviment el que quedarà determinat per espai-temps. Però Bergson criticà a Einstein tot dient-li que de fet la seva teoria de la relativitat no deixa de ser deutora de la concepció clàssica del temps, ja que el continua considerant com a ordre de successió. O sia, en aquesta estadi no ens hem mogut de Plotí: (...) sempre en direcció al després i al que és posterior. El temps de la ciència, diu Bergson, és només una forma d’espai, i per tant és una concepció del món que tendeix a considerar tot allò real des d’un punt de vista estàtic, i que finalment deté el moviment –condicionat pel binomi espai-temps— i amb ell la llibertat queda condicionada. Per a Bergson el temps no és reversible, com en Einstein, i per tant no és il·lusori. Els fenòmens psíquics tenen caràcter qualitatiu, i encara que no puguin ser mesurats quantitavament, com fa la ciència amb tot el que mesura, no vol dir que el temps sigui una il·lusió. Tenim doncs el temps de la ciència, en un espai lineal, i el temps de la psique, de la consciència, que no viu el temps com una forma d’espai, sinó com una experiència heterogènia, i irreversible on tot és novetat.
Aquesta experiència i la seva concepció és la que és més propera de l’experiència creativa personal alhora que explicaria millor el fet d’una lectura no lineal a través d’una navegació textual a l’encontre d’una nova significació i que s’allunyaria del temps mecànic del treball lineal per trobar-nos amb un temps d’acció curt i amb un temps de reflexió molt llarg i amb intervals de molt dinamisme combinats de manera caòtica amb intervals de pur passeig, d’observació. El temps també esdevé intuitiu, irregular, interdependent i entra a formar part de les dinàmiques no lineals dels sistemes caòtics, oberts i sensibles.
En la galàxia de l’hipertext, la xarxa de significats de la lectura lineal dóna pas a l’estructura significant, una estructura que s’assemblaria força a la definició que Lacan va fer de l’inconscient, que està estructurat com un llenguatge, és a dir, per una cadena de signficants on cadascú ha de trobar-hi la seva pròpia significació. Un treball de desconstrucció per poder dotar al significant de sentit i obrir el text a nous significants, és a dir, als altres. Treball possible ja que com diu Barthes el text és absolutament plural en virtut d’una banda: la cadena de significants no té un principi però sí diverses vies d’accés i cap d’elles n’és la principal i tot i que els significats acaben imposant-se això no vol dir el tancament del sentit sinó que degut a la mateixa matèria de la qual està fet el llenguatge, el seu codi, tot i limitat, la seva combinatòria és ilimitada.
Així, i paradoxalment, només perquè el sistema té un límit, la seva combinatòria esdevé ilimitada, com tota experiència artística.