D’aquest assaig de Barthes destacao els capítols La muerte del autor i De la obra al texto. El
primer és un assaig sobre l’origen i l’esdevenir de l’autor i la seva relació
amb l’escriptura i aquesta amb el real i el simbòlic. Amb la mort de l’autor, en tant que persona física, el lector
passa a ser peça fonamental pel propi text. L’autor neix i mor amb el text que
escriu. No és l’autor físic que escriu sinó que l’escrrptura és la que entra en
una relació de paròdia amb d’altres textos, de tal manera que el text així
entès no és més que un hipertext, un diàleg, una resposta, obert, gràcies que
l’autor no imposa l’últim significat i el sentit no queda detingut.
Del segon capítol que esmento és a destacar la idea que el text, com
anunciacions, es dóna en els límits, en la frontera, de la mateixa manera que
és aquí on es mouen els personatges de Dostoievski, i on es dóna la paròdia, la
transformació en definitiva d’un text en un altre. A partir d'aquí, d’aquesta frontera,
d’aquest joc de significants (Wittgenstein), explica Barthes, és la manera com engendra un significant.
Aquesta qüestió és significativament important per entendre
l’hipertext no com una hermenèutica, una interpretació de textos en la qual
actua el significat, sinó com una cadena significant, una metonímia. Un significant remet sempre a un altre significant i és en
aquest sentit que és plural (no perquè tingui varis sentits). És a dir, és un
teixit i aquesta és la seva metàfora. Ens diu Barthes.
El llenguatge, el significant, circula, i aquesta singularitat és la que
posa sobre la taula els drets d’autor. El text mostra les relacions del
llenguatge i mostra els hipertextos dels quals es forma i deixa clar que cap
llenguatge té poder sobre qualsevol altre. Si cap llenguatge, com diu Barthes, té poder sobre qualsevol altre, i si l’etil, com deia Bajtín, és una qüestió de
llenguatges, tenim obert el camí per entendre la poètica de Dostoievski des de
la perspectiva que defensa la no situació de poder, de jutjar, de cap de les
veus que intervenen a les seves obres. Cap subjecte de l’anunciació és ja més
que un altre i només es pot donar una pràctica de l’escriptura. És la mort de
l’Autor, de la veu de l’Altre, en majúscules per passar a un diàleg amb els altres.